Prou atacs sectaris contra el moviment estudiantil
Contra la divisió del moviment: en defensa de la unitat d’acció
Tots al carrer el 13 de novembre
Contra la divisió del moviment: en defensa de la unitat d’acció
Tots al carrer el 13 de novembre
El moviment estudiantil i el conjunt de la comunitat educativa hem de respondre de forma contundent als greus atacs als que està sotmesa l’educació pública: la llei de privatització del tripartit (LEC), la contrareforma d’FP, l’enduriment de la selectivitat i els Plans de Bolonya. Tot el sistema educatiu, des de l’educació infantil fins la universitat, i arreu de l’Estat, tant amb la política educativa del govern del PSOE i les Comunitats Autònomes on governen, com allà on governa la dreta. Per aquesta raó, els estudiants (d’instituts i universitat) i els professors, hem de donar una resposta conjunta, en un pla de lluita arreu de l’Estat, que exigeixi a l’Administració un augment dràstic de la inversió a l’educació pública i aturar la privatització.
En aquest sentit, el Sindicat d’Estudiants portem mesos insistint en la necessitat de sortir conjuntament al carrer. Després de mesos de propostes d’unitat d’acció, vam presentar un pla de lluita que consistia en la convocatòria de l’exitosa vaga d’estudiants del passat 22 d’octubre, i la vaga d’estudiants el 13 de novembre, a Catalunya conjunta amb els professors, convocada pels sindicats de professors USTEC, ASPEPC i CGT. Els dirigents sindicals de CCOO i UGT d’ensenyament, després de setmanes d’incertesa, han manifestat que no convocaran el 13 de novembre, amb excuses fora de lloc.
La proposta d’unitat d’acció la hem fet també de forma reiterada des del mes de maig a les següents organitzacions d’estudiants: AEP, Ajec i SEPC. La vaga del 22 d’octubre, amb un seguiment massiu i una manifestació de 5000 estudiants sota una intensa pluja, confirma que si que hi ha ambient per lluitar. Malauradament, la resposta de les organitzacions estudiantils ha sigut bastant contradictòria: l’AEP recolza el 13 de novembre (el que considerem un pas endavant molt positiu), l’Ajec no respon i el SEPC, després de boicotejar activament la convocatòria del 22 d’octubre, convoca el 20 de novembre, una setmana després.
Perquè no podem sortir al carrer en unitat d’acció? En aquest escrit donarem a conèixer quina ha estat l’actuació de cada organització, i explicarem què entenem el Sindicat d’Estudiants per la unitat d’acció en la lluita.
El Sindicat d’Estudiants històricament ha defensat la unitat d’acció des d’un punt de vista revolucionari. Considerem el criteri de Lenin totalment vàlid: convocar una mobilització conjunta amb uns objectius i reivindicacions generals, alhora que mantenir la llibertat de propaganda per a cada organització dins el moviment. Ho resumia en la frase: “colpejar junts, marxar separats”.
Una mobilització conjunta no és un congrés d’unificació de les organitzacions convocants. No només no és necessari, sinó que és contraproduent per la mobilització unitària ser restrictius amb els objectius i les reivindicacions.
El Sindicat d’Estudiants entenem la unitat d’acció de manera concreta: convocar vaga i manifestació el mateix dia, a la mateixa hora i al mateix lloc, i fer una pancarta conjunta de capçalera. Si pot ser, fer un comunicat conjunt. Per descomptat la unitat d’acció també implica la voluntat sincesa i honesta de tirar endavant la convocatòria de mobilització de forma decidida. A partir d’aquí, cada organització té plena llibertat per defensar els seus plantejaments, pla de lluita i reivindicacions davant el conjunt del moviment, que és en última instància qui decideix.
Per contra, durant anys hem topat amb l’actitud extremadament sectària, i en alguns casos obertament reaccionària, d’alguns dels impulsors de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública): l’associació d’estudiants AEP, les organitzacions independentistes CEPC i AE (ara SEPC), anarquistes i/o autònoms, i en general individus organitzats (que de vegades ho diuen, i de vegades no).
Durant les mobilitzacions contra la guerra imperialista a l’Iraq al 2003, quan el Sindicat d’Estudiants va organitzar set jornades de vaga massives, en el marc de la lluita contra la guerra, altres organitzacions van utilitzar-ho com una excusa per a expulsar al Sindicat d’Estudiants de la PMDUP. Llavors ja vam explicar que la unitat d’acció és un mitjà per lluitar, però que les diferències tàctiques no poden ser un pretext per trencar vies de comunicació ni marginar a cap organització de les reunions entre organitzacions.
De fet, les diferències tàctiques que sorgeixen entre organitzacions no es poden resoldre en reunions, sinó en el marc de la lluita de classes. L’organització que fa un anàlisi més adient de la situació i fa una proposta de pla de lluita que es correspon amb l’estat d’ànim del moviment, i per mitjà de la propaganda i la explicació guanya a la majoria dels estudiants, és la que en la pràctica resulta ser més adient per la lluita. Això és el que en la pràctica va succeir durant les mobilitzacions contra la guerra, igual que prèviament en les lluites contra la LOU i la LOCE: els dubtes sobre la capacitat del moviment per lluitar es van demostrar infundats en la pràctica, i la tàctica del SE (convocar vagues i manifestacions d’estudiants, vinculant-lo amb els professors i el moviment obrer) va resultar correcta.
Malauradament la resposta dels integrants del PMDUP a partir de llavors va ser apartar al Sindicat d’Estudiants de la PMDUP sense cap explicació ni debat en el seu si.
Des de llavors, en el marc de les respectives lluites d’estudiants d’aquests anys (LOE, Bolonya,...), el Sindicat d’Estudiants en totes i cadascuna de les convocatòria hem fet propostes d’unitat d’acció, alhora que hem reclamat la nostra participació en la PMDUP. La única resposta a aquestes propostes d’unitat d’acció va ser el silenci més aclaparador i escandalós, per part dels mateixos que calumniaven i calumnien al Sindicat d’Estudiants dient que no estem a favor de la unitat en la lluita.
Fins i tot, en algunes ocasions vam viure situacions veritablement desagradables, que posen en evidència l’allunyament dels mètodes de lluita revolucionaria per part d’alguns militants i dirigents de certes organitzacions. En algunes mobilitzacions universitàries, després de rebutjar les propostes d’unitat d’acció per part del SE, grups d’individus (del servei d’ordre de la manifestació) tractaven d’impedir que es repartissin pamflets del Sindicat d’Estudiants. Així va succeir en la manifestació del 16 de novembre de 2007, i a la UB del Raval, quan els companys repartien el full de convocatòria de la vaga d’estudiants contra l’assassinat d’en Carlos a mans d’un feixista pel 22 de novembre. Llavors vam denunciar-ho públicament, explicant que aquests mètodes són un atac al conjunt del moviment estudiantil. Però no va ser la última ocasió que succeïa. També el 6 de març de 2007 alguns individus van intentar evitar que els companys del Sindicat d’Estudiants repartíssim pamflets i diaris de la lluita de TMB.
Els mètodes tradicionals de lluita revolucionària es basen en el debat democràtic d’idees i plans de lluita, i no en les calumnies i les maniobres. Aquesta és la tradició de l’estalinisme.
Durant la lluita contra la LEC es van posar a prova el programa, les idees i els mètodes de les diferents organitzacions en el terreny de la lluita. Durant la preparació de la mobilització, en les reunions amb els sindicats de professors, els dirigents del SEPC (amb el recolzament de l’AEP) van defensar que en la mobilització del 14 de febrer, en nom de la unitat, s’havia d’impedir que qualsevol organització o grup de persones portés pamflets, pancartes, cartells,... és a dir, prohibir la propaganda dins la manifestació. La ferma oposició del Sindicat d’Estudiants, i la sorpresa de la resta de convocants davant aquesta exigència que res té a veure amb la tradició de l’esquerra, finalment es va fer enrere.
Siguem concrets: el criteri d’unitat que van intentar plantejar, facilita la unitat d’acció, si o no? No només creiem que no la facilita, sinó que la perjudica, ja que en la pràctica significa que certes organitzacions (en nom de no se sap qui ni amb quin dret) són les que marquen les idees, el pla de lluita i les reivindicacions, i la resta hem d’assumir els termes de d’ultimàtum, o en cas contrari serem acusats d’estar en contra de la unitat.
Però a més a més, hi ha un altre element. Aquests mètodes, a qui beneficien? Beneficien als dirigents reformistes dels sindicats de professors que no volien donar-li continuïtat a la lluita del 14F? O beneficien a les organitzacions disposades a seguir lluitant fins el final contra la LEC?
En qualsevol moviment (estudiantil, obrer, veïnal,...) hi ha varies tendències polítiques i diferents capes de joves i treballadors. La tasca dels revolucionaris és impulsar el moviment endavant tractant de guanyar a la majoria per mitjà de la explicació pacient i la difusió del pla de lluita. En aquest sentit, generar un debat en el conjunt del moviment beneficia a aquells que tenen quelcom a dir per convèncer a la majoria. Per contra, els dirigents reformistes del moviment (per exemple els dirigents sindicals de CCOO i UGT) es basen en moltes ocasions en maniobres burocràtiques, tractant de tallar i evitar un debat democràtic que temen dur a terme per por a perdre, enfront les posicions més combatives.
En la manifestació del 14 de febrer, el Sindicat d’Estudiants vam repartir més de 5.000 pamflets fent una crida a continuar la lluita contra la LEC amb noves vagues d’estudiants i professors. A qui beneficia aquesta acció? La pregunta es respon a si mateixa. Per tant, prohibir la llibertat de propaganda en nom de la unitat és una mesura reaccionària i burocràtica que li fa el joc als dirigents reformistes i a aquells que pretenen detenir el moviment.
Al final de la manifestació del 14 de febrer, després de llegir el comunicat conjunt de totes les organitzacions convocants, tal i com es va acordar en les reunions prèvies, es va obrir el micròfon de la megafonia a tothom: van parlar companys del Sindicat d’Estudiants, van parlar estudiants no organitzats, i sobretot van parlar professors i mestres de múltiples centres i zones. Aquest ambient combatiu i democràtic sembla que no va agradar a alguns dirigents del SEPC, que van intentar impedir-ho (sense èxit), fins i tot intentant agredir al ponent del Sindicat d’Estudiants. Tot i aquest lamentable capítol, posteriorment vam deixar la megafonia a una dirigent del SEPC que va llegir el comunicat propi als assistents, demostrant que nosaltres no som sectaris. El mateix va succeir durant les mobilitzacions que el Sindicat d’Estudiants va convocar contra la supressió del batxillerat nocturn en el mes de maig.
La proposta de vaga del 22 d’octubre i 13 de novembre del Sindicat d’Estudiants no va rebre cap resposta per part de totes les organitzacions estudiantils a Catalunya, excepte el SEPC, que van respondre a la proposta de reunió estatal d’unitat d’acció dient el següent:
“com bé sabeu, el SEPC defensem la unitat dels Països Catalans, i en conseqüència el nostre marc de lluita, coordinació, etc, és abans de res el nacional, i desprès l'internacional (bàsicament a nivell Europeu): en conseqüència no et sorprendrà que rebutgem de ple aquesta proposta, i fem una crida als companys gallecs, bascos, andalusos...pq no hi assisteixin.
A més, personalment crec que fracassareu estrepitosament de la mateixa manera que ho han fet d'altres faccions del món estudiantil espanyolitzador, ja a nivell objectiu, a l'estat espanyol no és viable establir un marc conjunt de lluita estudiantil, ja que almenys a Euskal Herria i als Països Catalans on el moviment és més fort i organitzat, es rebutgen de ple aquestes fórmules”
Després d’aquesta resposta, poc cordial i honesta (després entrarem en les calumnies al SE), els vam respondre fent un altre cop una crida a la unitat d’acció. Tot i la nostra insistència, la resposta semblava ben clara: el SEPC rebutja la proposta d’unitat d’acció del SE, i a més faran campanya en contra, sense fer cap altra proposta alternativa de lluita. Els vam respondre el següent:
“Evidentment tenim idees i mètodes de lluita diferents. Aquest fet justifica la existència d'organitzacions i tradicions diferents. No aprofundiré sobre aquest aspecte, que com sabeu expliquem i argumentem en la carta oberta de juliol de 2006.
Només una puntualització: el comentari sobre el mon estudiantil "espanyolitzador" entenem que es correspon a una malinterpretació, tergiversació o simple ignorància de les idees i mètodes del Sindicat d'Estudiants des de l'any 1986: les idees de Marx, Engels, Lenin, Trotsky i James Conolly, les idees del marxisme revolucionari i l'internacionalisme proletari, que res tenen a veure amb el nacionalisme opressor espanyolista.
Tot i que rebutgeu de manera explícita vincular la lluita arreu de l'Estat, i a més a més doneu mostres sobrades del vostre interès en la unitat d'acció en la lluita, fent campanya contra la nostra proposta sense fer-ne cap altra... Tot i això insistim en proposar-vos dur a terme una reunió per parlar sobre les mobilitzacions pel curs vinent a Catalunya, País Valencià i Balears. La nostra intenció és vincular la lluita contra la privatització a la universitat i als instituts, i vincular també la lluita dels estudiants amb la dels professors. Esteu disposats a tenir aquesta reunió a Barcelona? Per exemple, el dimarts 1 de juliol o dimecres 2 de juliol?”
Malauradament, no vam rebre cap resposta. Perquè insistim en la unitat d’acció? Perquè considerem que és necessari sortir al carrer conjuntament. Qui digui que no volem la unitat d’acció simplement menteix.
Després, en el terreny de la pràctica hem experimentat una campanya activa de boicot a la vaga del 22 d’octubre que, tot i fracassar estrepitosament, no tenim més remei que denunciar.
A Palma de Mallorca, on convocàvem conjuntament amb JC, també vam tenir algun incident. Membres del SEPC van intentar boicotejar una assemblea d’estudiants convocada pel SE a la UIB, fins i tot amb arguments a favor dels Plans de Bolonya. El més sorprenent és que el 22 d’octubre, un grup del SEPC van intentar dividir la manifestació, i sense cap tipus problema van passar de desconvocar activament a autoproclamar-se com a convocants del 22 d’octubre, tractant d’usurpar la feina dels companys de Mallorca del Sindicat d’Estudiants, en una clara maniobra burocràtica per fer-se la foto. Això es pot veure clarament a la web SEPC Mallorca:
http://asgard.tirabol.cat/illenk/sepcmca/index.php?subaction=showfull&id=1224686749&archive=&start_from=&ucat
A Barcelona, tot i la intensa campanya de convocatòria a desenes d’instituts i facultats (UB i UPC fonamentalment), vam tenir un altre incident a la facultat del Raval de la UB. Un grup d’individus, entre els que hi havia dirigents del SEPC i membres de la “assemblea de facultat”, van intentar impedir el repartiment de fulls a la porta de la facultat, fins i tot intentant arrencar el fulls de les mans dels companys. Alguns d’aquests individus, estudiants de la facultat amb nom i cognoms, van tenir una actitud veritablement provocadora. Qui es pensen que són aquests individus per decidir qui pot i qui no pot repartir propaganda a la universitat pública? Una de les reivindicacions històriques de la lluita contra el feixisme és la llibertat d’expressió, organització i propaganda. Aquests individus, actuant com a provocadors, ataquen al conjunt del moviment estudiantil amb aquest tipus d’accions.
Aquests exemples lamentables ens mostren de forma evident quin és l’interès real d’alguns dirigents i militants del SEPC respecte la unitat d’acció: cap ni una! Tot i aquests incidents, el Sindicat d’Estudiants seguim fent una crida a les organitzacions de la comunitat educativa (SEPC, Ajec, CCOO, UGT i FAPAC) a que es sumin a la convocatòria en unitat d’acció de la vaga del 13 de novembre.
Creiem que és un pas endavant que els companys d’AEP hagin decidit convocar el 13 de novembre a la universitat. Tenim diferències polítiques, com per exemple, que l’AEP va firmar i defensa el Pacte Nacional d’Educació, mentre el Sindicat d’Estudiants no el vam firmar i el considerem fracassat i impulsor de la LEC. Considerem que els companys d’AEP haurien de rectificar aquesta postura, però aquestes diferències no poden impedir i no impediran que sortim al carrer conjuntament el 13 de novembre contra la LEC i Bolonya, posant-nos a treballar desde ja per convocar la mobilització a la universitat.
El que no considerem que sigui un pas endavant és la posició del SEPC, que convocarà el 20 de novembre. Segons la seva web (www.sepc.cat), no convocaran a la universitat el 13 de novembre, sinó que convocaran el 20 de novembre. Perquè dividir el moviment estudiantil d’instituts i universitat? Perquè no sortir junts al carrer en unitat d’acció? Això ho han d’explicar els dirigents del SEPC al moviment.
El Sindicat d’Estudiants sempre hem fugit dels enfrontaments sectaris entre organitzacions d’estudiants, simplement perquè ho considerem inútil. Tenim els nostres anàlisis (sobre la crisi del capitalisme, la lluita estudiantil, el moviment obrers, la revolució a Amèrica Llatina,...) i per tant actuem com considerem necessari en cada moment. Sempre fem crides a la unitat d’acció, però en última instància cada organització és lliure de fer el que vulgui. La lluita de classe posa a cadascú on li pertoca. El moviment estudiantil i el moviment obrer té coses més importants en les que pensar: la lluita contra el capitalisme i contra els reformistes que el gestionen i l’administren.
Però no tenim més remei que denunciar públicament els atacs contra el moviment estudiantil: la divisió conscient de la lluita i en general totes les maniobres burocràtiques prèvies, que s’han intensificat amb la usurpació de les sigles històriques del Sindicat d’Estudiants per part dels dirigents estudiantils independentistes del SEPC (veure comunicat SE juliol 2006).
Les acusacions de que el Sindicat d’Estudiants és una organització espanyolista, reformista,... són simples calumnies malintencionades. Estan a la mateixa alçada que les acusacions que la burgesia vomita contra Hugo Chávez i la revolució a Veneçuela o que les acusacions reaccionaries contra el comunisme i contra Lenin. També estan a la mateixa alçada que les acusacions que els estalinistes dirigien contra els defensors de les idees de Trotsky. Són simples calumnies. Qui vulgui conèixer que és i que defensa el Sindicat d’Estudiants pot venir a algun dels nostres locals, o donar una passejada per la nostra web. També pot visitar les webs del Corrent Marxista Internacional Militant (www.militant.cat o www.marxist.com o www.elmilitante.org), organització revolucionaria internacional que va formar el SE l’any 1986 i que defensa les idees del marxisme i l’internacionalisme.
Esperem que aquest escrit ajudi a comprendre com entenem la unitat d’acció. Fem una crida als dirigents i militants de les organitzacions d’estudiants universitaris a reconsiderar la seva posició respecte a les mobilitzacions d’aquest trimestre, especialment la vaga del proper 13 de novembre. També esperem poder aclarir alguns aspectes per preparar el terreny per a que aquell jove estudiant que vulgui discutir de forma honesta com acabar amb el sistema capitalista, poder fer-ho des de la discussió democràtica, companya i honesta entre revolucionaris.
En aquest sentit, el Sindicat d’Estudiants portem mesos insistint en la necessitat de sortir conjuntament al carrer. Després de mesos de propostes d’unitat d’acció, vam presentar un pla de lluita que consistia en la convocatòria de l’exitosa vaga d’estudiants del passat 22 d’octubre, i la vaga d’estudiants el 13 de novembre, a Catalunya conjunta amb els professors, convocada pels sindicats de professors USTEC, ASPEPC i CGT. Els dirigents sindicals de CCOO i UGT d’ensenyament, després de setmanes d’incertesa, han manifestat que no convocaran el 13 de novembre, amb excuses fora de lloc.
La proposta d’unitat d’acció la hem fet també de forma reiterada des del mes de maig a les següents organitzacions d’estudiants: AEP, Ajec i SEPC. La vaga del 22 d’octubre, amb un seguiment massiu i una manifestació de 5000 estudiants sota una intensa pluja, confirma que si que hi ha ambient per lluitar. Malauradament, la resposta de les organitzacions estudiantils ha sigut bastant contradictòria: l’AEP recolza el 13 de novembre (el que considerem un pas endavant molt positiu), l’Ajec no respon i el SEPC, després de boicotejar activament la convocatòria del 22 d’octubre, convoca el 20 de novembre, una setmana després.
Perquè no podem sortir al carrer en unitat d’acció? En aquest escrit donarem a conèixer quina ha estat l’actuació de cada organització, i explicarem què entenem el Sindicat d’Estudiants per la unitat d’acció en la lluita.
La unitat d’acció segons el Sindicat d’Estudiants
El Sindicat d’Estudiants històricament ha defensat la unitat d’acció des d’un punt de vista revolucionari. Considerem el criteri de Lenin totalment vàlid: convocar una mobilització conjunta amb uns objectius i reivindicacions generals, alhora que mantenir la llibertat de propaganda per a cada organització dins el moviment. Ho resumia en la frase: “colpejar junts, marxar separats”.
Una mobilització conjunta no és un congrés d’unificació de les organitzacions convocants. No només no és necessari, sinó que és contraproduent per la mobilització unitària ser restrictius amb els objectius i les reivindicacions.
El Sindicat d’Estudiants entenem la unitat d’acció de manera concreta: convocar vaga i manifestació el mateix dia, a la mateixa hora i al mateix lloc, i fer una pancarta conjunta de capçalera. Si pot ser, fer un comunicat conjunt. Per descomptat la unitat d’acció també implica la voluntat sincesa i honesta de tirar endavant la convocatòria de mobilització de forma decidida. A partir d’aquí, cada organització té plena llibertat per defensar els seus plantejaments, pla de lluita i reivindicacions davant el conjunt del moviment, que és en última instància qui decideix.
Un altre tipus d’unitat d’acció
Per contra, durant anys hem topat amb l’actitud extremadament sectària, i en alguns casos obertament reaccionària, d’alguns dels impulsors de la PMDUP (Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública): l’associació d’estudiants AEP, les organitzacions independentistes CEPC i AE (ara SEPC), anarquistes i/o autònoms, i en general individus organitzats (que de vegades ho diuen, i de vegades no).
Durant les mobilitzacions contra la guerra imperialista a l’Iraq al 2003, quan el Sindicat d’Estudiants va organitzar set jornades de vaga massives, en el marc de la lluita contra la guerra, altres organitzacions van utilitzar-ho com una excusa per a expulsar al Sindicat d’Estudiants de la PMDUP. Llavors ja vam explicar que la unitat d’acció és un mitjà per lluitar, però que les diferències tàctiques no poden ser un pretext per trencar vies de comunicació ni marginar a cap organització de les reunions entre organitzacions.
De fet, les diferències tàctiques que sorgeixen entre organitzacions no es poden resoldre en reunions, sinó en el marc de la lluita de classes. L’organització que fa un anàlisi més adient de la situació i fa una proposta de pla de lluita que es correspon amb l’estat d’ànim del moviment, i per mitjà de la propaganda i la explicació guanya a la majoria dels estudiants, és la que en la pràctica resulta ser més adient per la lluita. Això és el que en la pràctica va succeir durant les mobilitzacions contra la guerra, igual que prèviament en les lluites contra la LOU i la LOCE: els dubtes sobre la capacitat del moviment per lluitar es van demostrar infundats en la pràctica, i la tàctica del SE (convocar vagues i manifestacions d’estudiants, vinculant-lo amb els professors i el moviment obrer) va resultar correcta.
Malauradament la resposta dels integrants del PMDUP a partir de llavors va ser apartar al Sindicat d’Estudiants de la PMDUP sense cap explicació ni debat en el seu si.
Des de llavors, en el marc de les respectives lluites d’estudiants d’aquests anys (LOE, Bolonya,...), el Sindicat d’Estudiants en totes i cadascuna de les convocatòria hem fet propostes d’unitat d’acció, alhora que hem reclamat la nostra participació en la PMDUP. La única resposta a aquestes propostes d’unitat d’acció va ser el silenci més aclaparador i escandalós, per part dels mateixos que calumniaven i calumnien al Sindicat d’Estudiants dient que no estem a favor de la unitat en la lluita.
Fins i tot, en algunes ocasions vam viure situacions veritablement desagradables, que posen en evidència l’allunyament dels mètodes de lluita revolucionaria per part d’alguns militants i dirigents de certes organitzacions. En algunes mobilitzacions universitàries, després de rebutjar les propostes d’unitat d’acció per part del SE, grups d’individus (del servei d’ordre de la manifestació) tractaven d’impedir que es repartissin pamflets del Sindicat d’Estudiants. Així va succeir en la manifestació del 16 de novembre de 2007, i a la UB del Raval, quan els companys repartien el full de convocatòria de la vaga d’estudiants contra l’assassinat d’en Carlos a mans d’un feixista pel 22 de novembre. Llavors vam denunciar-ho públicament, explicant que aquests mètodes són un atac al conjunt del moviment estudiantil. Però no va ser la última ocasió que succeïa. També el 6 de març de 2007 alguns individus van intentar evitar que els companys del Sindicat d’Estudiants repartíssim pamflets i diaris de la lluita de TMB.
Els mètodes tradicionals de lluita revolucionària es basen en el debat democràtic d’idees i plans de lluita, i no en les calumnies i les maniobres. Aquesta és la tradició de l’estalinisme.
La lluita contra la LEC
Durant la lluita contra la LEC es van posar a prova el programa, les idees i els mètodes de les diferents organitzacions en el terreny de la lluita. Durant la preparació de la mobilització, en les reunions amb els sindicats de professors, els dirigents del SEPC (amb el recolzament de l’AEP) van defensar que en la mobilització del 14 de febrer, en nom de la unitat, s’havia d’impedir que qualsevol organització o grup de persones portés pamflets, pancartes, cartells,... és a dir, prohibir la propaganda dins la manifestació. La ferma oposició del Sindicat d’Estudiants, i la sorpresa de la resta de convocants davant aquesta exigència que res té a veure amb la tradició de l’esquerra, finalment es va fer enrere.
Siguem concrets: el criteri d’unitat que van intentar plantejar, facilita la unitat d’acció, si o no? No només creiem que no la facilita, sinó que la perjudica, ja que en la pràctica significa que certes organitzacions (en nom de no se sap qui ni amb quin dret) són les que marquen les idees, el pla de lluita i les reivindicacions, i la resta hem d’assumir els termes de d’ultimàtum, o en cas contrari serem acusats d’estar en contra de la unitat.
Però a més a més, hi ha un altre element. Aquests mètodes, a qui beneficien? Beneficien als dirigents reformistes dels sindicats de professors que no volien donar-li continuïtat a la lluita del 14F? O beneficien a les organitzacions disposades a seguir lluitant fins el final contra la LEC?
En qualsevol moviment (estudiantil, obrer, veïnal,...) hi ha varies tendències polítiques i diferents capes de joves i treballadors. La tasca dels revolucionaris és impulsar el moviment endavant tractant de guanyar a la majoria per mitjà de la explicació pacient i la difusió del pla de lluita. En aquest sentit, generar un debat en el conjunt del moviment beneficia a aquells que tenen quelcom a dir per convèncer a la majoria. Per contra, els dirigents reformistes del moviment (per exemple els dirigents sindicals de CCOO i UGT) es basen en moltes ocasions en maniobres burocràtiques, tractant de tallar i evitar un debat democràtic que temen dur a terme per por a perdre, enfront les posicions més combatives.
En la manifestació del 14 de febrer, el Sindicat d’Estudiants vam repartir més de 5.000 pamflets fent una crida a continuar la lluita contra la LEC amb noves vagues d’estudiants i professors. A qui beneficia aquesta acció? La pregunta es respon a si mateixa. Per tant, prohibir la llibertat de propaganda en nom de la unitat és una mesura reaccionària i burocràtica que li fa el joc als dirigents reformistes i a aquells que pretenen detenir el moviment.
Al final de la manifestació del 14 de febrer, després de llegir el comunicat conjunt de totes les organitzacions convocants, tal i com es va acordar en les reunions prèvies, es va obrir el micròfon de la megafonia a tothom: van parlar companys del Sindicat d’Estudiants, van parlar estudiants no organitzats, i sobretot van parlar professors i mestres de múltiples centres i zones. Aquest ambient combatiu i democràtic sembla que no va agradar a alguns dirigents del SEPC, que van intentar impedir-ho (sense èxit), fins i tot intentant agredir al ponent del Sindicat d’Estudiants. Tot i aquest lamentable capítol, posteriorment vam deixar la megafonia a una dirigent del SEPC que va llegir el comunicat propi als assistents, demostrant que nosaltres no som sectaris. El mateix va succeir durant les mobilitzacions que el Sindicat d’Estudiants va convocar contra la supressió del batxillerat nocturn en el mes de maig.
22 d’octubre – maniobres inadmissibles en comptes d’unitat
La proposta de vaga del 22 d’octubre i 13 de novembre del Sindicat d’Estudiants no va rebre cap resposta per part de totes les organitzacions estudiantils a Catalunya, excepte el SEPC, que van respondre a la proposta de reunió estatal d’unitat d’acció dient el següent:
“com bé sabeu, el SEPC defensem la unitat dels Països Catalans, i en conseqüència el nostre marc de lluita, coordinació, etc, és abans de res el nacional, i desprès l'internacional (bàsicament a nivell Europeu): en conseqüència no et sorprendrà que rebutgem de ple aquesta proposta, i fem una crida als companys gallecs, bascos, andalusos...pq no hi assisteixin.
A més, personalment crec que fracassareu estrepitosament de la mateixa manera que ho han fet d'altres faccions del món estudiantil espanyolitzador, ja a nivell objectiu, a l'estat espanyol no és viable establir un marc conjunt de lluita estudiantil, ja que almenys a Euskal Herria i als Països Catalans on el moviment és més fort i organitzat, es rebutgen de ple aquestes fórmules”
Després d’aquesta resposta, poc cordial i honesta (després entrarem en les calumnies al SE), els vam respondre fent un altre cop una crida a la unitat d’acció. Tot i la nostra insistència, la resposta semblava ben clara: el SEPC rebutja la proposta d’unitat d’acció del SE, i a més faran campanya en contra, sense fer cap altra proposta alternativa de lluita. Els vam respondre el següent:
“Evidentment tenim idees i mètodes de lluita diferents. Aquest fet justifica la existència d'organitzacions i tradicions diferents. No aprofundiré sobre aquest aspecte, que com sabeu expliquem i argumentem en la carta oberta de juliol de 2006.
Només una puntualització: el comentari sobre el mon estudiantil "espanyolitzador" entenem que es correspon a una malinterpretació, tergiversació o simple ignorància de les idees i mètodes del Sindicat d'Estudiants des de l'any 1986: les idees de Marx, Engels, Lenin, Trotsky i James Conolly, les idees del marxisme revolucionari i l'internacionalisme proletari, que res tenen a veure amb el nacionalisme opressor espanyolista.
Tot i que rebutgeu de manera explícita vincular la lluita arreu de l'Estat, i a més a més doneu mostres sobrades del vostre interès en la unitat d'acció en la lluita, fent campanya contra la nostra proposta sense fer-ne cap altra... Tot i això insistim en proposar-vos dur a terme una reunió per parlar sobre les mobilitzacions pel curs vinent a Catalunya, País Valencià i Balears. La nostra intenció és vincular la lluita contra la privatització a la universitat i als instituts, i vincular també la lluita dels estudiants amb la dels professors. Esteu disposats a tenir aquesta reunió a Barcelona? Per exemple, el dimarts 1 de juliol o dimecres 2 de juliol?”
Malauradament, no vam rebre cap resposta. Perquè insistim en la unitat d’acció? Perquè considerem que és necessari sortir al carrer conjuntament. Qui digui que no volem la unitat d’acció simplement menteix.
Després, en el terreny de la pràctica hem experimentat una campanya activa de boicot a la vaga del 22 d’octubre que, tot i fracassar estrepitosament, no tenim més remei que denunciar.
A Palma de Mallorca, on convocàvem conjuntament amb JC, també vam tenir algun incident. Membres del SEPC van intentar boicotejar una assemblea d’estudiants convocada pel SE a la UIB, fins i tot amb arguments a favor dels Plans de Bolonya. El més sorprenent és que el 22 d’octubre, un grup del SEPC van intentar dividir la manifestació, i sense cap tipus problema van passar de desconvocar activament a autoproclamar-se com a convocants del 22 d’octubre, tractant d’usurpar la feina dels companys de Mallorca del Sindicat d’Estudiants, en una clara maniobra burocràtica per fer-se la foto. Això es pot veure clarament a la web SEPC Mallorca:
http://asgard.tirabol.cat/illenk/sepcmca/index.php?subaction=showfull&id=1224686749&archive=&start_from=&ucat
A Barcelona, tot i la intensa campanya de convocatòria a desenes d’instituts i facultats (UB i UPC fonamentalment), vam tenir un altre incident a la facultat del Raval de la UB. Un grup d’individus, entre els que hi havia dirigents del SEPC i membres de la “assemblea de facultat”, van intentar impedir el repartiment de fulls a la porta de la facultat, fins i tot intentant arrencar el fulls de les mans dels companys. Alguns d’aquests individus, estudiants de la facultat amb nom i cognoms, van tenir una actitud veritablement provocadora. Qui es pensen que són aquests individus per decidir qui pot i qui no pot repartir propaganda a la universitat pública? Una de les reivindicacions històriques de la lluita contra el feixisme és la llibertat d’expressió, organització i propaganda. Aquests individus, actuant com a provocadors, ataquen al conjunt del moviment estudiantil amb aquest tipus d’accions.
Aquests exemples lamentables ens mostren de forma evident quin és l’interès real d’alguns dirigents i militants del SEPC respecte la unitat d’acció: cap ni una! Tot i aquests incidents, el Sindicat d’Estudiants seguim fent una crida a les organitzacions de la comunitat educativa (SEPC, Ajec, CCOO, UGT i FAPAC) a que es sumin a la convocatòria en unitat d’acció de la vaga del 13 de novembre.
Creiem que és un pas endavant que els companys d’AEP hagin decidit convocar el 13 de novembre a la universitat. Tenim diferències polítiques, com per exemple, que l’AEP va firmar i defensa el Pacte Nacional d’Educació, mentre el Sindicat d’Estudiants no el vam firmar i el considerem fracassat i impulsor de la LEC. Considerem que els companys d’AEP haurien de rectificar aquesta postura, però aquestes diferències no poden impedir i no impediran que sortim al carrer conjuntament el 13 de novembre contra la LEC i Bolonya, posant-nos a treballar desde ja per convocar la mobilització a la universitat.
El que no considerem que sigui un pas endavant és la posició del SEPC, que convocarà el 20 de novembre. Segons la seva web (www.sepc.cat), no convocaran a la universitat el 13 de novembre, sinó que convocaran el 20 de novembre. Perquè dividir el moviment estudiantil d’instituts i universitat? Perquè no sortir junts al carrer en unitat d’acció? Això ho han d’explicar els dirigents del SEPC al moviment.
Prou calumnies contra el SE i atacs al moviment estudiantil
El Sindicat d’Estudiants sempre hem fugit dels enfrontaments sectaris entre organitzacions d’estudiants, simplement perquè ho considerem inútil. Tenim els nostres anàlisis (sobre la crisi del capitalisme, la lluita estudiantil, el moviment obrers, la revolució a Amèrica Llatina,...) i per tant actuem com considerem necessari en cada moment. Sempre fem crides a la unitat d’acció, però en última instància cada organització és lliure de fer el que vulgui. La lluita de classe posa a cadascú on li pertoca. El moviment estudiantil i el moviment obrer té coses més importants en les que pensar: la lluita contra el capitalisme i contra els reformistes que el gestionen i l’administren.
Però no tenim més remei que denunciar públicament els atacs contra el moviment estudiantil: la divisió conscient de la lluita i en general totes les maniobres burocràtiques prèvies, que s’han intensificat amb la usurpació de les sigles històriques del Sindicat d’Estudiants per part dels dirigents estudiantils independentistes del SEPC (veure comunicat SE juliol 2006).
Les acusacions de que el Sindicat d’Estudiants és una organització espanyolista, reformista,... són simples calumnies malintencionades. Estan a la mateixa alçada que les acusacions que la burgesia vomita contra Hugo Chávez i la revolució a Veneçuela o que les acusacions reaccionaries contra el comunisme i contra Lenin. També estan a la mateixa alçada que les acusacions que els estalinistes dirigien contra els defensors de les idees de Trotsky. Són simples calumnies. Qui vulgui conèixer que és i que defensa el Sindicat d’Estudiants pot venir a algun dels nostres locals, o donar una passejada per la nostra web. També pot visitar les webs del Corrent Marxista Internacional Militant (www.militant.cat o www.marxist.com o www.elmilitante.org), organització revolucionaria internacional que va formar el SE l’any 1986 i que defensa les idees del marxisme i l’internacionalisme.
Esperem que aquest escrit ajudi a comprendre com entenem la unitat d’acció. Fem una crida als dirigents i militants de les organitzacions d’estudiants universitaris a reconsiderar la seva posició respecte a les mobilitzacions d’aquest trimestre, especialment la vaga del proper 13 de novembre. També esperem poder aclarir alguns aspectes per preparar el terreny per a que aquell jove estudiant que vulgui discutir de forma honesta com acabar amb el sistema capitalista, poder fer-ho des de la discussió democràtica, companya i honesta entre revolucionaris.